Euroregió

Inici > Catalunya

Catalunya

Fitxa

Capital: Barcelona
Divisió administrativa: 41 comarques i 946 municipis
Població: 6.813.000 habitants
Superfície: 32.000 km²
PIB (milions d'euros): 139.840 (any 2003)
Clima: De tipus mediterrani
Espais naturals: 16 parcs naturals
Festa nacional: 11 de setembre
Idioma oficial: el català i el castellà. També l'aranès només a la Vall d'Aran

El territori

El país presenta una diversitat geogràfica molt marcada en un territori relativament reduït, d'uns 32.000 km2 amb una franja marítima d'uns 580 km. Catalunya limita a l'est amb la Mediterrània, al nord amb França i Andorra, i a l'oest i al sud amb les comunitats autònomes d'Aragó i València. Aquesta situació estratègica ha afavorit una relació molt intensa amb la resta de països mediterranis i amb l'Europa continental. El clima de Catalunya és de tipus mediterrani, amb moltes hores de sol, suau a l'hivern i calorós a l'estiu. Catalunya té en l'actualitat prop de set milions d'habitants, Barcelona n'és la capital i una de les grans ciutats de la Mediterrània. Administrativament, se superposen la divisió estatal en províncies (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) amb una divisió de l'administració catalana en 41 comarques. En aquests moments, hi ha a Catalunya 946 municipis; el 70% de la població catalana viu en els 45 municipis que superen els 20.000 habitants.

La població

El seu enclavament privilegiat al Mediterrani ha fet del territori català un lloc de pas, d'intercanvi d'idees, costums i persones que han configurat la cultura i les tradicions catalanes. La societat catalana s'ha construït a partir d'aquest intercanvi, fruit d'una llarga història de migracions i transaccions comercials amb altres cultures i nacions. Els catalans tenen una intensa tradició associativa que configura un dels eixos integradors de la societat civil. Hi ha associacions de lleure, de defensa dels drets humans i socials, de veïns, de pares d'alumnes, de gènere i també de col·lectius d'immigrants. Aproximadament el 60% de la població de Catalunya viu a l'àrea metropolitana de Barcelona. Les zones més despoblades es troben a les comarques pirinenques. La taxa de natalitat l'any 2003 era de l'11,1% i la taxa de mortalitat del 9,1%. D'altra banda, la taxa de creixement natural (diferència entre naixements i defuncions) és del 2%. Pel que fa a la piràmide d'edats de la població catalana, el grup més nombrós és el que es comprèn en la franja d'edat dels 20 als 50, tot i que en els darrers anys, com passa a la majoria de societats benestants, es percep un cert envelliment de la població i un increment de l'esperança de vida, que arriba als 80 anys (una de les més altes del món).

Enllaços:

Anuari estadístic sobre la població catalana

L'organització política

A Catalunya, en el marc d'un Estat democràtic i de dret, li correspon una autonomia legislativa i competències executives, com també la facultat d'administrar-se mitjançant els seus propis representants, que s'escullen de les llistes electorals presentades pels partits polítics. La Generalitat de Catalunya és la institució política que integra el Parlament, el Govern i el President, que és la màxima autoritat de Catalunya i representa tota la Generalitat i també l'Estat a Catalunya.

A més d'aquestes tres institucions bàsiques, també formen part de la Generalitat el Síndic de Greuges -garant dels drets i les llibertats dels ciutadans-, la Sindicatura de Comptes -control dels comptes econòmics de les institucions públiques de Catalunya- i el Consell Consultiu -assessor del Parlament sobre la legalitat de les lleis abans de ser aprovades.
Com a manifestació de la competència legislativa, i d'acord amb la Constitució espanyola, l'Estatut d'autonomia de Catalunya, de 1979, constitueix la normativa institucional bàsica del nostre país i defineix la configuració actual del poder polític de Catalunya, les seves institucions i les relacions amb l'Estat.

L'economia

Catalunya és un país de recursos naturals limitats que deu la seva prosperitat a la seva situació estratègica. El sector primari és gairebé testimonial -amb el 3% de la força laboral-, però dotat de subsectors molt potents que competeixen arreu del món, com ara el cava, el vi, el bestiar porcí, la fruita dolça o els derivats carnis. L'economia catalana ha tingut una base industrial molt important fonamentada en la indústria de transformació, inicialment tèxtil, però que ha evolucionat a altres sectors, com l'automòbil i els accessoris, la indústria química, l'alimentació, les construccions navals, els mobles, etc. Cada cop és més important també la fabricació d'electrodomèstics i de material informàtic i telemàtic d'última generació. Les arts gràfiques i la indústria editorial constitueixen un sector decisiu dins la indústria catalana, com també la construcció, el creixement de la qual està directament associat al desenvolupament turístic. A aquesta indústria, s'hi ha afegit i alhora s'ha desenvolupat, en èpoques més recents, un ampli i diversificat sector terciari, el principal pel que fa a la configuració del PIB i a l'ocupació, amb serveis que suposen quantitat i qualitat. Hi destaquen el turisme i els serveis que s'hi associen, com també el gran nombre d'empreses vinculades a la publicitat, l'explotació de les noves tecnologies i la creació de contingut per a Internet. Pel que respecta al sistema financer, destaca la centralitat i el poder de les grans caixes d'estalvis, que constitueixen el nucli del sistema financer de Catalunya i han estat i són decisives en l'estructura de l'estalvi i la inversió al país. Conjuntament, apleguen gairebé el 70% dels dipòsits privats catalans. Tenen una influència decisiva en les grans empreses catalanes i espanyoles. A la Borsa de Barcelona, plenament integrada en el sistema borsari mundial, juntament amb el mercat de valors tradicionals, hi destaquen el mercat de futurs i les transaccions en accions de companyies petites i mitjanes, en una posició molt semblant a la de l'United Securities Market britànic o el Second Marché francès.

Enllaços:

Temes d'Economia

La cultura

Catalunya ha donat figures importants en gairebé tots els àmbits de la cultura -arts i humanitats- i també en el camp de la investigació científica. La situació física ha facilitat la penetració dels corrents d'art i de pensament europeus; la presència d'una capital de l'envergadura de Barcelona ha contribuït a donar força i difusió al món cultural i científic catalans.

Arquitectura
- Al llarg dels segles, s'han anat desenvolupant i adaptant els estils artístics predominants a Europa. Esglésies, monestirs, catedrals... Hi ha molts exemples del romànic, molt ben arrelat a la Catalunya Vella, i del gòtic, estil que triomfa a les ciutats i, en general, a la Catalunya Nova.
- Trobem exemples interessants per tot el país d'arquitectura renaixentista, barroca i neoclàssica, però és el Modernisme, a la fi del segle XIX -època d'expansió econòmica i demogràfica- que es presenta com un art nacional i dóna una importància especial a les arts decoratives. Noms de renom mundial en aquest estil són Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner o Josep Puig i Cadafalch, entre molts altres.
- El racionalisme arquitectònic va tenir, als anys vint, en el grup del GATPAC una interessant florida, amb figures com Josep Lluís Sert, Torres Clavé, Churruca, etc. D'època contemporània hi ha un interessant grup d'urbanistes i arquitectes com Josep A. Coderch, l'equip Bohigas-Martorell-Mackay, Ricard Bofill, etc.
Arts plàstiques
- Les arts plàstiques han donat obres i figures esplèndides al llarg del temps. El segle XX ha estat especialment ric en artistes de renom internacional, com Picasso (1881-1973), que es va formar a Catalunya, i Joan Miró (1893-1983). Salvador Dalí (1904-1989) és un altre dels grans artistes reconeguts arreu; adscrit als moviments surrealista, avantguardista i iconoclasta. També ha assolit prestigi internacional, a partir dels anys cinquanta del segle XX, el pintor Antoni Tàpies, la pintura informalista del qual ha tingut gran influència.
Literatura
- En l'àmbit de les lletres, Catalunya ha viscut diversos moments d'esplendor. Arrenca amb les cròniques historiogràfiques dels segles XIII i XIV, les novel·les cavalleresques de Joanot Martorell i la poesia d'Ausiàs Marc. Durant la segona meitat del segle XIX irrompen els moviments romàntics europeus, que donen pas a la Renaixença cultural i política, amb el poeta Jacint Verdaguer o el novel·lista Narcís Oller, seguits del poeta Joan Maragall o el dramaturg Àngel Guimerà, pròxims al Modernisme.
- El primer terç del segle XX viu moviments com el Noucentisme i les primeres avantguardes, amb poetes com Josep Carner, Carles Riba o J. V. Foix. Del trist període de la Guerra Civil sobresurten autors com Josep Pla, Mercè Rodoreda o Salvador Espriu, mentre que a l'últim terç del segle trobem poetes com Miquel Martí i Pol i novel·listes com Quim Monzó, en català, i notables escriptors en llengua castellana, com Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán o Javier Mendoza, que situen la seva obra a la Barcelona contemporània. Els últims anys, han estat èxits internacionals remarcables novel·les com L'ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón o La pell freda, d'Albert Sánchez Pinyol.
Música
- La música catalana culta té una llarga tradició des del famós recull del Llibre Vermell de Montserrat passant per compositors de la talla d'Enric Morera, Enric Granados o Isaac Albéniz, per citar-ne només els noms més reconeguts. En l'àmbit dels intèrprets, són figures molt destacades el violoncel·lista Pau Casals, la pianista Alícia de Larrocha i el violinista de gamba i musicòleg Jordi Savall. Pel que fa a l'òpera, destaquen grans veus catalanes com Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Jaume Aragall o Josep Carreras.
- En el camp de la música popular, al costat dels grans compositors de sardanes -Pep Ventura, Juli Garreta-, té importància la tradició coral i orfeonista, amb Anselm Clavé i institucions de prestigi com l'Orfeó Català. Modernament, el conreu de tota mena de gèneres musicals ha donat figures de l'interès de Tete Montoliu per al jazz; Raimon, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet entre els cantautors; Peret com a màxim representant de la rumba catalana; Carmen Amaya, Maite Martín, Duquende o Poveda en flamenc; sense oblidar grups de pop i rock com El Último de la Fila, Els Pets o Sopa de Cabra, o autors com Pau Riba i Jaume Sisa, entre molts altres. Les últimes tendències, com la música electrònica, experimental i independent tenen a Catalunya, i especialment a Barcelona, un enclavament estratègic, amb la celebració de festivals com el LEM, el Sònar o el Primavera Sound.
Disseny
- Un altre camp en què Catalunya és un referent indiscutible són les arts decoratives. L'eclosió del Modernisme, va suposar un gran impuls en la factura de mobles, ceràmiques, forges de ferro, etc. i les tendències modernes del disseny han arrelat amb força des dels anys seixanta del segle XX i han convertit Barcelona en un important centre de disseny industrial. Noms destacats en aquest sector són André Ricard, Miquel Milà, J.A. Coderch, Òscar Tusquets i Xavier Mariscal, entre d'altres.
Ciència i tecnologia
- La investigació científica i tecnològica a Catalunya també ha reportat valuoses aportacions al coneixement universal. Així, entre molts exemples, cal esmentar l'inventor del submarí, Narcís Monturiol (1819-1885), l'astrònom Josep Comas i Solà (1868-1937), primer director de l'Observatori Fabra de Barcelona i descobridor de diversos cometes i asteroides, o el botànic Pius Font (1888-1964), que va fundar el Departament de Botànica del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, el germen de l'actual Institut Botànic de Barcelona. L'impulsor de la meteorologia i la climatologia a Catalunya va ser Eduard Fontserè (1870-1970), mentre que en geologia va destacar la tasca de Jaume Almera (1845-1919) i en el camp de la medicina, l'anatomista i cirurgià Antoni de Gimbernat (1734-1816).
- De l'època contemporània, no es pot deixar de mencionar el bioquímic Joan Oró (1923-2004), fundador i primer director del Departament de Ciències Bioquímiques i Biofísiques de la Universitat de Houston (EUA); el primatòleg Jordi Sabater i Pi (1922), pioner de l'estudi de l'etologia a l'Estat espanyol i descobridor del goril·la albí Floquet de Neu, i el precursor de l'ecologia a Catalunya i un dels més importants especialistes del món, Ramon Margalef (1919-2004).
Costums i tradicions
- Catalunya té una gran riquesa de costums i tradicions, i les festes del calendari litúrgic o locals omplen d'animació les places i carrers al llarg de l'any.
- La sardana és considerada la dansa nacional catalana. Es balla en rotllana i al so dels típics instruments de vent de la cobla. El ball de bastons i la jota de les Terres de l'Ebre són altres danses populars, mentre que les cantades d'havaneres, pròpies de la costa, recorden el passat de les colònies d'ultramar.
- Una altra manifestació cultural molt rellevant és l'aixecament de castells humans, costum originari del Camp de Tarragona que s'ha anat estenent a altres racons del país. Les colles de castellers rivalitzen per formar els castells de millor estructura i major alçada, de fins a nou pisos, que es coronen amb l'enxaneta, un infant que, enfilat a dalt de tot, aixeca el braç mentre sona la gralla.
- Una combinació perfecta de sentiment i cultura és la celebració de Sant Jordi, patró de Catalunya. Cada 23 d'abril els carrers s'omplen de flors i de llibres. Pocs dies després, el 27 d'abril, s'honora la patrona de Catalunya: la Mare de Déu de Montserrat.
- El capvespre del 23 de juny, la nit més curta de l'any, coincidint amb el solstici d'estiu, comença la revetlla de Sant Joan. És l'època en què el sol està en la seva posició més alta, i arreu cremen les fogueres que, diuen, allunyen dimonis, malalties i desgràcies, i s'escolten coets mentre es menja la coca i es beu cava.
- Les festes de Nadal (Nadal, Cap d'Any i Reis), de caire especialment familiar, són molt celebrades al nostre país, com també ho són, a la primavera, la Setmana Santa, amb la representació de les "passions" i la Pasqua.
- A més de totes aquestes festes, cal esmentar també les festes majors que cada poble o ciutat té assenyalades per recordar els seus patrons, amb elements comuns com les desfilades de gegants i capgrossos, els correfocs amb diables i petards, bandes de música, focs artificials, etc.

Enllaços:

La cuina catalana

La cuina parteix de la trilogia bàsica del blat, l'oli i el vi, enriquida per les aportacions de l'Orient i del Nou Món, amb una tradició basada no sols en la pràctica quotidiana sinó en la tradició teòrica que remunta als segles medievals. De fet, el primer receptari conegut és el Llibre de Sent Soví (1324), que conté més de dues-centes preparacions. Aquest manuscrit de cuina, un dels més antics d'Europa, és una constatació que ja en aquella època, Catalunya gaudia d'una gastronomia molt refinada i plena de matisos. En l'actualitat, la cuina catalana és valorada arreu del món per les grans dosis d'innovació amb què s'ha aconseguit actualitzar, sense perdre la identitat de tants anys de tradició. Els vins -prestigiosos ja en època romana- han experimentat els darrers decennis una millora considerable per la introducció de nous ceps i de noves tècniques enològiques, i són nou les denominacions d'origen que els emparen. El cava, elaborat des de fa més d'un segle seguint el mètode champenoise francès, especialment a la regió del Penedès, s'exporta actualment per tot el món.

La llengua catalana

El català és la llengua pròpia de Catalunya. Hi té el rang de llengua oficial juntament amb el castellà, oficial a tot l'Estat espanyol. El català també és la llengua d'una extensa àrea de l'est de l'Estat espanyol (les Illes Balears, el País Valencià, i una part de l'Aragó -la Franja de Ponent-), d'Andorra, on és l'única llengua oficial, del sud de França (l'anomenada Catalunya Nord) i de la ciutat italiana de l'Alguer. En conjunt, la llengua catalana és parlada en un territori de 68.000 km2 on viuen gairebé 11 milions de persones. D'aquestes, s'estima que més de 7,5 milions són capaces de parlar-la, mentre que la poden entendre prop de 10 milions. És una de les llengües romàniques o neollatines formades arran de la dissolució del llatí, entre els segles VIII i X, en els territoris de l'Imperi Carolingi que formaven els comtats de la Marca Hispànica. Com en la majoria de llengües, se'n poden distingir diverses varietats geogràfiques: nord-occidental, central, septentrional o rossellonès, valencià i balear. Els primers textos escrits en català que es coneixen són fragments de la versió catalana del Forum ludicum i el sermonari Les Homilies d'Organyà , tots dos del segle XII. En els segles del Renaixement i el Barroc va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta, però es va mantenir en la legislació i l'Administració i com a llengua popular, fins a la Renaixença (segona meitat del segle XIX), moviment que retorna el català a la categoria literària. A començament del segle XX, el catalanisme polític reivindica l'ensenyament del català i l'ús de la llengua a l'Administració, cosa que possibilita la creació de la normativa moderna gràcies, sobretot, a la tasca del filòleg Pompeu Fabra. Durant la dictadura franquista (1939-1975), va ser objecte de persecució sistemàtica, però va perdurar com a llengua de transmissió familiar fins que, amb la recuperació de les llibertats democràtiques, es torna la dignitat al català i se'n normalitza l'ús en escoles, mitjans de comunicació, món econòmic i indústries culturals.

Enllaços

Catalunya al món

Catalunya és un país amb una clara vocació internacional. D'una banda, la seva actuació a l'exterior té un espai primordial, Europa, en què contribueix a reforçar el paper de les entitats locals i regionals per mitjà de la pertinença al Comitè de Regions i altres organismes europeus, alhora que participa activament en la política europea de l'Estat espanyol. A més, Catalunya també fa sentir la seva veu a Europa mitjançant la participació activa en el moviment regional europeu, un conjunt d'associacions que defensen els interessos de les regions en l'actual procés de construcció europea. La contribució catalana a la construcció europea s'inicia pels àmbits de més proximitat geogràfica, l'Euroregió Pirineus Mediterrània i la Comunitat de Treball dels Pirineus, però també treballa per establir un pont entre la Mediterrània i la regió bàltica, així com amb l'Europa Central i Oriental. D'altra banda, la societat civil catalana té una forta implicació amb els països més desafavorits o que circumstancialment s'enfronten a grans catàstrofes i emergències. Aquest compromís ha donat una gran empenta a la cooperació internacional, que s'ha traduït en la Llei 26/2001 (català, castellà, anglès i francès), de cooperació al desenvolupament, aprovada per unanimitat el 31 de desembre de 2001. La Llei permet optimitzar l'actuació de la política catalana de cooperació internacional a favor dels seus destinataris, que són, principalment, els pobles de la Mediterrània, l'Amèrica Llatina i l'Àfrica Subsahariana. Catalunya és i ha estat al llarg de la història un país de trobada en què han conviscut diferents cultures d'arreu del món però, a més, el poble català s'ha caracteritzat per la seva projecció internacional. Ja sigui voluntàriament o forçats per necessitats econòmiques o polítiques, un gran nombre de catalans s'han establert a l'exterior. En aquests moments, es calcula que uns 200.000 catalans viuen a diferents països d'arreu del món. El centenar i escaig de Casals Catalans que hi ha repartits pels cinc continents són punts de trobada per a tots ells, alhora que actuen com a autèntiques ambaixades i centres per donar a conèixer la cultura catalana. Precisament, la cultura catalana gaudeix d'un ampli reconeixement arreu i la producció cultural i industrial és valorada per la seva qualitat. L'empresa catalana està cada cop més preparada per a les noves pautes de l'economia mundial. Catalunya guanya dia a dia presència a l'exterior, en un procés de gradual normalització de la seva imatge internacional.

Enllaços:

Estudiar

Enllaços:

Treballar

Enllaços:

Invertir i fer negocis

Enllaços:

Voleu començar a fer negocis a Catalunya? En aquesta pàgina trobareu tota la informació que us ajudarà a establir-vos-hi.